Hem fet el cim!!!:Thorung La = 5416 metres

No m'ho creia. No era possible, que jo; un mitja "cerilla" amb dues cametes com dos filferros i que no havia fet mai un pic de mes de 3000 metres, pogues imaginar per uns moments que arribaria a pujar una muntanya de mes de 5000 metres, concretament 5416 m. Pero amics meus, ara ja puc dir, que ho he fet.
L'aventura va comensar dient que voliem fer trekking i com que no podiem agafar un avio per tal de pujar fins a Jomsom, per despres baixar, varem decidir comensar a caminar i... sabeu com en Forrest Gump? Doncs igual, camina que camina pujant per la muntanya varem arribar a 3800 metres (Muktinak) i ja que estavem tant aprop...varem decidir seguir caminant: l'ana, una noia de la reuplica checa i jo, el mitja cerilla. El problema estava en que pel costat que estavem pujant no ho fa practicament ningu ja que es el costat dificil de l'annapurna round, pero com que estavem molt animats i la Ivet (la checa) anava mes preparada que qualsevol militar Nepali...varem arriscar-nos a fer el cim, i ho varem aconseguir, aixo si, el preu que varem pagar...va ser el mal d'altura: mal de cap, mareig i vomits.
Us aconsello a tots els muntanyencs que si algun dia veniu al Nepal, ho feu, el paissatge molt, molt, molt s'ho val.
Despres la baixada va ser bufar i fer ampolles, pero ampolles als peus, ja que varem caminar mes de 7 hores diaries i trinxats, bruts i fastigosos varem acabar. Aqui aprofito per fer propaganda de les meves bambes de muntanya: Salomon son les millors!! He descobert que son aquatiques, gracies mare.
Un dia del trekking varem llogar una moto per fer una volta i per fi vaig fer realitat un altre dels meus somnis, sentir-me com el protagonista de la pelicula: Diarios de motocicleta, pero sense ser el Che ni la meva moto...la Poderosa. Va ser increible conduir aquell catxarro (perque no te un altre nom...) rodejat de muntanyes nevades a 2500 metres i veient com canviava el paissatge de verd muntanyos a marronos desertic. Aqui es on hauria d'explicar que varem caure amb la moto, atravessar rius, embrutar-nos de fang etc, etc... pero no ho explicare per no preocupar a la meva familia que ja deu estar patint prou amb la quantitat d'animalades que estem fent....
En fi, ara estem a Pokhara una altra vegada, es el paradis, i es on hem descobert un lloc on podem menjar CARN!! En dos mesos, dos bistecs, buf, que poc...
Dema passat toca RAFTING!!! UEUEUEueueue aix!!, no ho havia d'haver dit: "pares, no us preocupeu..." i despres ja tornem cap a Katmandhu per comensar a despedir a la gent que torna cap a Barcelona o Espanya, pero a mi... em toca l'ultim!!UEUEUEUE!!!
Com podeu comprovar...no volem tornar, snif, snif, snif, pero el 14 de setembre comensa a apropar-se i com diu la canso... es l'hora dels adeus i ens hem de comensar a dir...adeu siau.

Pokhara-Annapurna: No News, Good News

Ja hem arribat a Pokhara i la veritat es que estem com uns reis. L'ana i jo ens hem instalat en un hotel molt cutre, pero amb unes vistes espectaculars al llac i molt, molt, molt be de preu.
No parem de trobar-nos gent que ja hem conegut pel cami, i casi cada dia sortim de festa amb ells . Com podeu veure....No news...Good News!!
Dema intentarem agafar un avio cap a Jomsom per fer l'annapurna round, si les condicions climatologiques deixen que l'avio s'enlairi, perque ja portem un dia esperant.
De moment anem amb bicicleta...., en barca pel llac..., i sortim de festa pero sense veure Roxi, eh? Ester Tor?. En tornant de l'annapurna ens espera un Rafting pel riu, jejejeje ha de ser la bomba!! I i cap el 26, 27 d'agost esperem retrobarnos amb els nostres amics voluntaris, altrament dits: Els Kochainas.

Ja veieu que tot son....GOOD NEWS!

Namaste

Pd: Ara no tindrem internet fins el 27.

Baseri, Dulikhel, Banepa, Katmandhu

Insignificant seria la paraula que descriuria de la millor manera possible, que sents a dalt de la muntanya quan estas rodejat de quatre punts de llum a plena nit mentre mires l’horitzo, o mes ben dit, a l’altre costat de la vall.

Baseri ha sigut increíble i les sensacions que he experimentat han estat moltes i molt diverses pero realment notes, com tu mateix, no deixes de ser un punt mes de llum, tant, o igual d’insignificant que els altres.

A la muntanya la gent viu de la natura, neix i creix amb ella perque es la seva manera de viure, i per tant, la seva felicitat. Les cares de la gent son el quadre d’un mon completament diferent al nostre i el marc, en seria el paissatge. Ells son felicos amb res, i tot el plaer de viure ja que…perque necessiten res mes?

Amb l’arribada d’en Roger, l’Angels i la Pilar el viatge ha passat de ser precios a increiblement meravellos. Ha sigut una setmana que no crec que oblidi mai, ja que el feeling que hem tingut ha sigut perfecte i tots hem disfrutat d’unes colonies com quan erem petits. A mes, la gent de la vall ens ha acollit tant be que ja formem part de la seva familia i les paraules de comiat ens van arribar a tots, cor en dins.

No se, no puc explicar, resumir, descriure, en simples paraules el que ha estat aquesta experiencia a la muntanya. Possiblement la paraula colonies podria expressar una part d’aquesta aventura. Si, crec que puc dir que he estat de colonies rodejat de Nepalins en un lloc on no hi arriba tothom o practicament ningu. Un lloc, on ajudar i agrair valen per igual dins el nucli familiar perque la familia es el primer. Un lloc, on tot prent un sentit especial per poca cosa que facis, ja que estar aqui, formar-ne part, conviure amb ells i ells amb nosaltres, t’omple, et dona i t’emportes, el regal mes precios i valuos que ningu pugui trobar mai: Vida.

Baseri, Namabuda i Panauti again!

Sabeu on es el cul del mon? Doncs jo he anat mes enlla.
Baseri ha sigut una experiencia d’aquelles que se’t queden clavades a l’anima durant molt de temps. Hem estat vivint a l’edat de pedra com quan el foc valia igual o mes que l’or, dormint entre cabres, bufals, i menjant per esmorzar, dinar i sopar, arros...
El poblet de 3 cases mes proper estava a 2 hores caminant per la muntanya i com podreu suposar...l’electricitat apareixia quan ella volia, per no parlar de les condicions higieniques que si no...mes d’un s’esgarrifaria. No mes dir-vos que a dins del meu sac hi havia fins a 20 puces, quan em vaig despertar al mati.

Malauradament o per sort, l’ana es va posar malalta i varem tenir que marxar per buscar una mica mes de civilitzacio, per no dir, tota la civilitzacio possible. Despres de caminar muntanya amunt, muntanya avall, varem anar a petar a un temple Tibeta, budista, anomenat Namabuda on varem poder fer meditacio i/o relaxacio, en el meu cas, tumbar-me a la bartola prenent el sol...El temple? Precios. El menjar? El de sempre.Com a minim Budha ens va escoltar i va sortir el Sol!.

Avui hem arribat a Panauti, on ja hi havia estat, i dema tornem cap a Baseri fins el dia 9 d’agost, per acabar de construir l’escola. Si Alex si, aqui les mides les prenc amb canyes de bambu i fils...

Com podeu veure esta sent un viatge increible i ple de sorpreses. Mes que res perque et sents com un explorador trepitjant un terreny tant desconegut que no surt ni als mapes, mentre intentes fer-te entendre amb Nepalins que no parlen ni un borrall d’angles i que et miren com si tinguesis cara d’extraterrestre, mentre mouen el cap de costat a costat significant que ho han entes. Viuen en la mes absoluta miseria, pero son felisos de viure i de veure’t somriure, mentre menjes l’arros que t’han ofert en un plat, on les gallines hi han menjat abans.Ara alguns direu...quin fastic!! I jo us dire...doncs si, pero es la seva manera, el seu estil de vida, i nosaltres no som ningu, i menys encara, algu per fer-los canviar, tan sols, ens hi podem adaptar i sino, morir. Se’n diu: llei de vida.

Pd:Quan bonament pugui posare les fotos, que son una meravella, dins un mar de pobresa.