Nepal: Never End Peace And Love

Final del viatge, dema ja torno cap a occident.

Ara se'm fa extrany tornar, fet que em sembla impensable fa dos mesos enrere. Es com si em preguntes..." Com em sentire al tornar?", "Que sentire quan em dutxi amb aigua sense oxid?" (Javi, si llegeixes aixo es que no t'has tornat "el hombre de ojalata" encara...)," Que fare sense els meus chowmeins?"," Sera tot tant net com ho recordo?" i..les rates? Si no n'hi han!!
Suposo que aquestes preguntes em venen al cap, perque com diem la gent del casal...aqui estem "full integratet", som com Nepalins. La gent del barri ens saluda cada dia, ens tracten com si fossim un mes d'ells fins a tal punt que ens parlen en Nepali, pensant-se que parlem la seva llengua... i sempre, en qualsevol moment, ens ofereixen te.

Tot el viatge ha calat molt en mi, i ara, tornar, es dur. Avui toca fer la maleta, una maleta plena de records imborrables, records de gent que no tenen absolutament res mes que la seva casa i el seu camp. Gent, que la seva manera de donar-te les gracies es donant el seu cor. Un cor, que no te preu, que no cap ni de bon tros a la maleta i que no compensa ni un dia del nostre esfors. Marxo sentint-me en deute amb ells, per la vida que m'han donat i que m'ha omplert, fent-me obrir els ulls. Nomes de pensar-ho les llagrimes em cauen, pero no en soc l'unic, eh Pilar? Et comenso a entendre massa be que sents o que has sentit, a mi, em passa el mateix.

Han estat dos mesos i una setmana increiblement intensos, on he viscut mil i una aventures, he conegut un miler de persones, he menjat milers de grans d'arros, he regatejat milers de vegades i sobretot, sobretot, on he apres mil i una coses.Ara nomes em queda dir... MIL gracies Nepal!!!

I...fins aviat amics viatgers! O mes ben dit...Companyeros!

Ferran, Angels, Pilar, Roger, Sara, Javi, Ekhia, Juani, Andrea, Miquele, Silvia, Dominique, Ivete, Saroij, Kumar, Marina, Miquel i Maria, Mireia, Mare Mireia, Agnes, Jack, Sule, Tonia, Monica, Lili, Tresa, Toni, Narayan, Sicha, Anita, Babu Sagar, Prhasant, Ragis, i com no....Ana!
Segur que em deixo molta gent pero no us preocupeu que tots, absolutament a tots, us porto dins meu.

Shopping

Pensava que comprar, anar de botigues, en definitiva, fer shopping, mai m'agradaria pero estava equivocat. Aqui a katmandhu no parem de comprar perque ens ho passem la mar de be explicant-nos entre rialla i rialla com han anat les compres o que ha fet cadascu durant el dia intentant regatejar. I es que regatejar... es tot un mon!!! Mes ben dit, un art. Quan ens reunim a casa no parem de fer broma sobre la frase mes dita en tot el Nepal :" Ok, ok, ok, the last price" ja que la subhasta per comprar...es alucinant, i sempre acabes dient el mateix mentre li marques el " the last price" a la seva calculadora Casio-tone perque amb els numeros no hi ha cap dubte. Es divertidissim quan en fem broma al casal.
Per altra banda, aqui, cada dia som menys ja que avui han marxat el Miquele (una passada de seguidor de l'inter de Mila), la Silvia ( Italians tots dos) i l'Ana. Ara quedem els mes "cools": l'Angels, la Sara, l'Ekia, la Tonia, l'Andrea i el Javi, el tio mes "Total" (jajajaja) i amb qui hem decidit organitzar un campionat de Badminton per tot el barri, vestits de blanc, amb monyequeres, mitjons blancs ben llargs i gorra cutre. Mare meva quin riure amb en Javi. Els dos estem com un llum i serem els ultims en marxar....Tremola Katmadhu!!! JAJAJA

Pokhara-Raffting-Katmandhu

Ja tornem a ser a la ciutat.
Per un costat estem molt contents d'estar a Katmandhu ja que aqui hem retrobat als nostres amics altra vegada, pero per contra, els comiats comensen a caure. Estem al casal Catala de Katmandhu que es una especie d'alberg i casa okupa alhora, on cada dia coneixem gent diferent que venen o van, ja que per estar a aqui... alguna cosa en comu hem de tenir!.
De Pokhara a Katmandhu, va ser tota una odisea, ja que ens varem parar a mig cami per fer raffting, i cada vegada que ho recordem, ens fem un tip de riure. La meva ment encara te gravada ben endins, els crits del monitor perque remessim davant d'onades gegants, a cop de... "Forward, Forward!!", "Back right!", "Back left!!", o el millor de tots..."Power, Power!!!", quin fart de riure mare meva, quan veies que tothom s'equivocava davant la desesperacio del monitor. Al final, el resultat va ser: cap ferit, pero 3 persones van tastar la temperetura de l'aigua en primera persona mentre eren salvades a cop de rem. Despres d'un petit lunch... 6 hores a dins d'un autocar, on les cames sen's varen encongir uns centimetres davant l'increible espai del vehicle... Per no parlar de com anava de ple, que uns 3 catalans van haver de passar-se tot el viatge amb caravana inclosa, torrant-se al sol, sobre el sostre de l'autocar! Nomes faltaven les gallines a dins perque us en pogueu fer una idea de com va ser el viatget...

Ara, al Casal, estem la mar de be intercanviant les nostres aventures amb tothom, tot compartint una tasa de te entre rialla i rialla, perque el te... es igual que l'arros!! sembla com si no tinguessin res mes aquesta gent, arros i te, te i arros...

Entre Valencians, Italians, Bascs, Checs, Nepalins, Israelians, Espanyols i Catalans cada nou dia que comensa es una inmensa alegria per nosaltres, ja que som una gran familia, on tothom ajuda a tothom i realment et sents com a casa. Com podeu veure, aqui, amb res, som molt felicos i a tots, absolutament a tots, sen's fa extrany... tornar.